El rock dur o pesant (de l'anglès hard rock o heavy rock), és el fruit del desenvolupament i la barreja del blues i dels aspectes més innovadors del rock existent a la dècada del 1960, que es caracteritza per la important presència de guitarres elèctriques, ritmes contundents amb notable protagonisme de la bateria, i una veu que adquireix també un nou protagonisme pel que fa a la seva força, sense renunciar a la melodia. Tot plegat va tenir el suport dels avenços tècnics que afectaven tant els instruments com els sistemes d'amplificació, cada cop més potents.

A finals dels anys 60, esperonats pel que havien fet grups com ara The Beatles, The Kinks, The Who, The Animals, The Yardbirds o Creedence Clearwater Revival, hi va haver una sèrie d'artistes i grups que van unir a això una forta influència de blues progressiu i van dur el pop i el rock existents cap a un terreny on hi predominava la força del ritme i la contundència sonora. Entre ells destaquen pel seu èxit Cream, Jimi Hendrix, Led Zeppelin, Deep Purple o Black Sabbath. La frontera que separa el hard rock del heavy metal és sovint difícil de distingir. De fet, segons alguns usos de l'etiqueta hard rock, aquest conté el heavy metal, mentre que en altres usos es tracta d'un gènere diferent però proper i amb una àmplia zona d'intersecció. Mentre alguns artistes es van mantenir més propers al camp del blues i del rock progressiu, d'altres van tendir a accentuar la resta d'aspectes que caracteritzarien el heavy metal. Així, dins del rock dur més proper a les arrels de blues, van sorgir a la dècada del 1970 grups com Whitesnake, AC/DC, ZZ Top, Kiss o Aerosmith. A la dècada del 1980, de forma paral·lela al desenvolupament del heavy metal i els seus derivats, el rock dur va seguir produint grans bandes i en destaquen especialment les que es van originar a la ciutat nord-americana de Los Angeles: Guns N' Roses, Cinderella, L.A. Guns, etc.